És només quan un es perd en la naturalesa que pren consciència de com és d'ínfim l'ésser humà. Cada cosa té el seu lloc. Els arbres respiren, els animals campen a gust, el món segueix girant com si no existíssim i tot és perfecte.
En parar, en respirar l'aire net que queda fora de la circulació de les grans urbs i de les no tan grans, hom s'adona que tota la creació de l'home per assegurar-ne la supervivència i, més encara, la comoditat, va deixar temps enrere d'estar d'acord amb la mare terra.
La grandiositat del param ens resta importància. Un més, un menys, tant se val. En canvi, la individualitat d'occident intenta convèncer-nos del contrari. "Si jo deixo d'existir..." Què?
El penya-segat ens xiuxiueja una veritat dolorosa: Si tu deixes d'existir, nosaltres romandrem, fins i tot potser sobrevivim al teu pas per la terra.
Un dolor greument agut es torna aigua perquè encara estem a temps de retrocedir, però potser, tan perduts en la nostra individualitat, no siguem capaços de veure'l. La tornada a la vida rural i un èxode urbà s'imposa com a salvació davant la disbauxa del que s'ha transformat en un quotidià molt real i gens realista.
